Per a tothom

Creixem com a persones i fem un mon en pau per a tothom!



jueves, 23 de diciembre de 2010

Gracias a que me forzaron, me salvaron.

Nunca llegaré a saber cómo enseñar a los hij@s para que hagan o no hagan aquello que nos parece que no les conviene, igual digo de las personas a las que amamos y creemos que están haciendo algo que no les va bien, pero están obstinados en hacer otra cosa o bien contraria a la ofrecida.
Recuerdo cuando era pequeña que a veces me habían tapado la nariz porque me negaba a tomar una medicina. Ahora hablamos de las medicinas alternativas, pero en aquella época la no aplicación de un antibiótico o un antitérmico e incluso ahora, puede producir un gran mal o incluso la muerte a una persona. El no acudir a curar a alguien, a veces es un gran error y aunque no lo fuera, la pregunta es ¿hicieron bien al taparme la nariz para que tomara aquella medicina?, desde luego, para mis padres y los médicos sí era muy importante que la tomara. Igual hervía de fiebre y también hay otros métodos, pero desde luego aquella medicina me la calmaba. Quizás tenían que haber sido más listos mis padres y proporcionarme otra clase de medicina o "camelarme" mejor para que me la tomara sin forzarme. Pero ¿cual es la respuesta a la pregunta de si hicieron bien obligándome a tomar aquella medicina que entendían ellos era buena para que al final le fiebre me bajara? Tampoco yo facilitaba las cosas, así que si no conseguían camelarme, me acosaban hasta conseguir lo mejor para mí.
Recuerdo cómo hasta me perseguían alrededor de la mesa y cogiéndome con firmeza por un brazo, me obligaban a abrir la boca hasta que tragara aquello que sabía a rayos.
Una vez estaba curada, juagaba a mis anchas y ellos sonreían complacidos.
Lástima no fueron más listos, pero me salvaron la vida.

miércoles, 15 de diciembre de 2010

Los Galgos




6a00d8341c7e8653ef013488a6169a970c
Han actuado
0 personas
Nos faltan
0 firmas


Actúa ahora


Tu nombre
Tu apellido
Tu correo-e
Cód. Postal










sábado, 11 de diciembre de 2010

Els Pallars Sobirà i Jussà

Els Pallars Sobirà i Jussà es troben a la província de Lleida, composen unes Comarques de les més amples d'Espanya.
Són zones riques banyades pels rius Noguera Ribagorçà i Noguera Pallaresa, ambdós afluents del Segre que a la vegada  baixa a l'Ebre, el riu més cabdal d'Espanya, Les dues Nogueres, són dels principals rius que omplen el Segre. Les baixades escarpades, els ràpids i els raillers, baixant els troncs i dirigint la fusta, és una de les estampes més característiques, així com el baixar els ràpids amb xalupes o canoes. La pesca de la truita assalmonada és també característica. Però principalment la riquesa bàsica són la ramaderia i l'agricultura i ara el turisme forma part dels ingressos dels veïns de la comarca.
Terres fredes i altes, que pujan fins els Pirineus, tranquil·les i amb poca població, que si no fos perquè internet arriba arreu, seria com seguir al segle XIX, de vegades les gents surten com els cargols a estirar les banyes al sol després dels hiverns freds que pateixen, que encara això no deixa que siguin gents molt treballadores i amables.

Els Castells

Els Castells són patrimoni de la humanitat, aquestes construccions humanes que representen el sentir d'un poble, al qui li agrada fer pinya. És formidable com a Catalunya perdura aquesta tradició, que s'ha trobat amb altres parts del mon, sense més rellevància, donat que no ho tenen organitzat i representa no més, una activitat, que sent lúdica, no acapara més atenció.
Com sempre, és un lloc espontani que sorgeix d'entre els joves adolescents per tal de cridar l'atenció de les noïes, majoritariament, fins a aconseguir que aquestes s'enfilin al damunt i per ésser més lleugeres, a les parts més altes del castell. Així es com es recorda a Catalunya farà cosa de 200 anys i es troba a llocs d'Africa actualment, doncs és fruit del lluir-se els joves, tal com si fos el mateix ball o posada en escena naturals, essent moltes vegades, el ball i el castell simultanis en una tarde de festa local.
També ha sigut propi a la Xina, a on ha derivat a tota la afició circense que ens mostra de vegades el que a Catalunya diem, "agulles", de 3/4 i 5 pisos, he pogut observar.
Així és com està documentat el Castell a Catalunya i com ara, d'eia, es troba a d'altres llocs en que es pot ajuntar, el dia festiu, resum de jornades de treball, com ara les varemes, les collites, etc, i en un ambient força sa i natural.
Ara, per haver conservat la tradició a Catalunya, és Patrimoni de la Humanitat.
Enguany, han hagut els campionats per veure quina és la millor colla a Catalunya, de fet, les millors, per la tradició i posada en escena són Els Xiquets de Valls amb les dues colles, la Vella i la Jove, també els de Vilafranca que són els vencedors, la Colla de Barcelona, les de Terrassa, de Mataró. Entre totes ens han demostrat com es pot aixecar una torre humana, amb la participació a vegades de més d'un centenar de persones, amb l'ànim sempre de fer una construcció amb la participació de tothom i amb alçades fins a 9 pisos de vegades.
Tenim la pinya, que és la base i a on es comencen a aixecar els homes que suporten el major pes. De vegades, quan diem que porta folre, es perquè a sobre de la pinya si posa una capa de gent, fent de suport al grup que enlaire la torre. Com gategen els nens, part principal i mimada de la colla, i com s'enfilen fins a dalt, l'Aixecador i a sobre l'Enxeneta. Fins que l'Enxeneta no aixeca el braç no s'ha coronat la torre. És maco deixar en mans menudes l'éxit de la torre. Homes forçuts depenen que els nens sàpiguen també fer la seva feina. Aleshores, aixecan el braç l'Enxeneta i no abans, haurem coronat la torre.
Tan important és carregar bé la torre, com descarregar-la, una vegada coronada, tots ho sabem, i encara així ningú s'enfada si no surt bé, tots hem de ser conscients que igual que l'éxit és de tots, no només del Cap de Colla, doncs ell, només dirigeix o be anima més aviat, si no que l'èxit és de tots i que encara que amb orgull es recull el premi, amb humilitat i generositat es felicita a les altres colles participants. Si no es carrega o descarrega o corona, no passa res, ha sigut un assaig més, altre dia ho farem millor. Entretant, pujant i baixant, mirem de fer-ho bé, sense presses i sense pauses.

jueves, 9 de diciembre de 2010

Reloj que marcas las horas

¡Qué lento pasa el tiempo para el que espera!
No corren las horas y ves cómo se mueve el aire, lento.
Es como tener tiempo para todo, mientras se espera, y a a medida que las otras cosas van sucediendo, se nos convierten en fugaces hechos, que de otra forma, en compañía de quien ha de llegar, serían éxitos.
Las malas noticas, son más duras y hasta somos capaces de sublimarlas para superarlas, sin tocar fondo, y cuando lo hacemos, son más duras todavía.
Solo nos queda el consuelo de que quien esperas, llegará un día.
En esa espera, reloj que marcas las horas, dime cuando tocarás el despertador, pues mientras, la noche se hace larga y casi fría.
Nos queda un rescoldo, el de la esperanza, que prenderá de nuevo, caldeando, iluminando el aire, resplandeciendo el cielo con ese nuevo día lleno de ilusión.

lunes, 6 de diciembre de 2010

Estamos llegando y Aleluya (Händel)

A comprender nadie nos gana, léase "Cada oveja a su olivo" y cuidadín que con el loro no cuento, así que "al loro", decía usía El Ferroviario, porque ganaba más pasta gansa que el que más.
Este final no es el que más me guste, digo principio, digo principito, digo príncipe.O sí.
Cada vez entiendo menos a la literatura hecha por mí. Esto es grave pero mola.
Estábamos en Cadaqués, decía Salvadó Dali, cuando Gala en su traje de baño me quitaba el hipo, y claro, dicho así, haciendo gala de pasarela, Dalí solucionaba su problema de la epíglotis, creo.
Sigue Cadaqués en su sitio, y Gala y Salvadó Dalí, no. Pero para eso estamos todos los demás.
¡Volando voy..., volando vengo,...por el camino no me entretengo!
O como decía Jorge Manrique:
"Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar, allá van los señoríos a se acabar y consumir. Allá los unos más grandes, allá los otros mas chicos, y los ricos.
Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar salà".
Pensando un poco más, solo un poco que si no cansa, estoy convencida que "la Nit de l'Home dels Nassos" este año, "enguany, tindrà tants nassós com dies li restin a l'any".
Festivitat a Catalunya de l'Home dels nassos el 31 de desembre, a la resta del mon, no en sé.
Baixant per la Font del Gat va una noia amb un soldat.
Jaume Sisa, quant de temps fa que no el sentim, será de dia, serà de nit, "a Qualsevol nit pot sortir el sol".

viernes, 3 de diciembre de 2010

A los más listos

Para el que tenga una hacker al lado que se prepare para saber que por mucho que me diga, de hecho del Jussà es de donde vengo, nà más.
Viene esto a cuento de la Literatura, esa cosa o arte que es la de poner una letra al lado de la otra hasta realizar El Quijote.
Como que no somos mancos ninguno por la suerte de Dios, ese chaval que sabemos tiene conseguida la estancia mayor que una profesional del bricolage, pueda permitirse. Porque pobres somos y pobres seguimos, pero con gracia.
Todo este chiste nadie lo entiende, pero que más da!
¡O sí!
Ahora al grano, ¡otro chiste!
Había una vez un cubano, rumano, gitano que saliendo del puerto de Palos, la emprendió con las olas, unas más grandes y otras más chicas, hasta llegar a un lugar en donde las gentes vestían con plumas, bueno, eso los ricos, los pobres iban como van siempre porque se dejan, es decir, en pelotas, (lease, como Dios los trajo al mundo Facundo).
Este cubano, rumano, gitano, peleó, como los que le siguieron, no por las plumas, si no por los pesados collares que colgaban de los ricos nativos. Los grumetes, por eso solo buscaban con ahinco a las lugareñas, y con bastante ahinco.
Ganaron los grumetes y las nativas, aunque los capitanes de fragata, como carabelas se quedaron con los lingotes.
De ahí viene el afán por trasladarse al otro lado del charco, ya como grumete, ya como nativa, lavandera, como lo que sea.
Dicho así todo el mundo, salvo El Quijote pues los anales confirman su permanencia en Los Molinos de Viento, casi cualquiera saltó el charco, pero no El Quijote. O eso creo.
Pienso y diserto ante toda cualquier opinión que pueda esclarecer el galimatías.
Aquí está Matías.
Matías: Pues que vengo del pueblo, allá, más allá, de La Vall de Flors, en donde encontré junto con las huellas de dinosarios,  la chancleta de Cristo la de la playa con su maleta y... ¿vamos a la playa?.
¿a dónde vas marinero?, gritaba la pardusca posadera entre hollín y el polvo de la escoba.
¡Bruja, ¡A donde vas, he dicho, contesta, pardiez!, esta vez el Matías a la posadera.
Ete aquí, que la atolondrada mujer, llamada la Descontrolà, con delantal y la sartén, refunfuña: ¡Que la cena se sirve a los 9 pm, no más, Matías, y que Dios nos acompañe!.
Matias sentencia: Pues si además llega Dios, no sé las habichuelas como las repartiremos, bien, pà la Descontrolà 10 habichuelas, pa mi, otras diez y pà Dios una, pues Él las sabe multiplicar.
Dios no bajó a cenar esta vez, pero cuentan los duendes que como bueno Matías y como buena la Descontrolà, cada día hay habichuelas, ¿serà Dios quien las de, quien serà?

Llegados a este punto, por lo que sé, no sé si Dios, pero invito a disertar, creo más bien que vienen del colmado, pagàs y bien pagàs.
A lo dicho, que tiene que llegar el día de saltar el charco, ¡hasta El Quijote va a llegar!, si no al tiempo.

Entradas populares

Etiquetas

8 de Marzo (1) Agua de Mar (1) Amnistía Internacional (2) Amor (1) andalucía (8) animales (4) Antoni Gaudí (1) arte (5) Barcelona (1) belleza (2) bessons (1) blog sobre ciencia (1) blogs (1) Brazil (1) cabello (1) Calendari (1) Casa Milà (1) castells (1) catalans (1) Catalonia (15) Catalunya (9) cine (2) Circo (1) cocina (1) conciencia (1) condonación de deudas (7) contes (1) cooperación (1) Creativo (1) Crecimiento Personal (1) crisi econòmica (1) crisis (1) crisis económica (8) crisis económica europea y de EEUU (6) cuentos del buho y de la lechuza (13) cultura (21) daños y perjuicios (2) Derechos humanos (5) Desahucios (3) Dia de la Dona (1) Día de la Mujer (1) Día Internacional del Niño (1) Divertiment (4) Dones (2) Drets Històrics (1) Ecce Homo (1) ecología (1) economía (7) el agua (1) El Arte (3) El cine libertario español (1) els Amazics (1) enfermedades (1) ERE (1) España (3) Estrés (1) FAO (1) Festes (1) formación (1) foto de pareja de Búhos (1) gemelos (2) Género (1) geografia (13) Gracias (1) guerras (1) hipotecas (6) historia (12) història (10) humanidad (1) humanos (40) humans (6) humor (6) infancia (1) inmigración (1) inmobiliaria (3) l'Art (1) La Pedrera (1) Lengua Andaluza (1) Libertad (1) llegendes (1) Llibertat (1) Los Hermanos Marx (2) matemáticas (1) Medicina (1) minería (1) Modernisme (1) música (5) noticias (14) noticies (2) País Valencià (1) pau mundial (1) Paz en el Mundo (2) pedadogía (1) Picasso (1) Pineda de Mar (1) Pintura (5) Planeta Tierra (1) poesia (7) poesía (4) poesía música (34) policultivos (1) política (1) polítics (1) preguntas/respuestas (1) protectora de animales (1) publicidad particular (1) risa (2) Saber (1) salud (4) Salvador Dalí (4) salvemos a Machote (1) sentimientos (28) Siria (1) sociedad (48) Societat (30) software libre (1) Syria (1) Teresa Forcades y García reina (1) The Rolling Stones (1) toro de lidia (1) Unicef (1) Valencia (1) Vida (1) vivienda (4) Yennayer (1)